Dret a la devolució del que s'ha pagat indegudament

En el dret comú, el Codi Civil regula la figura del cobrament de l'indegut (arts. 1895 a 1901), en virtut del qual, en cas que es rebi alguna cosa o un pagament sense dret a rebre'l o a cobrar-lo i que per error s'hagi lliurat o pagat indegudament, sorgeix l'obligació de restituir la cosa o de retornar el cobrament indegut.

D'aquesta manera, una de les accions per evitar l'enriquiment injust està consagrada en la nostra llei.

Requisits

Per poder exercir aquesta acció de repetició del que s'ha abonat impròpiament s'han de complir els requisits següents:

1) Intenció d'extingir un deute o, en general, de complir un deure legal. Cal que el pagament es faci amb aquesta intenció de pagar un deute o complir una obligació (animus solvendi) perquè el pagament pugui constituir un requisit vàlid a aquests efectes, ja quw quan el lliurament obeeix a una finalitat diferent pot haver-hi, si escau, enriquiment injust, però no cobrament de la cosa indeguda.

2) Absència d'obligació entre el pagador i el receptor i, en conseqüència, falta de causa en el pagament.

Aquest pagament pot ser indegut, sense causa justificada, per diversos motius:

a. Subjectius , quan hi ha una obligació de pagar, es refereix a persones diferents de la que dona i la que rep el pagament;

b. Objectius, quan falti la relació d'obligacions entre el pagador i el receptor. Aquesta absència d'obligació de pagament pot ser pels motius següents:

- no hi ha hagut mai una obligació;

- l'obligació encara no s'ha establert (per exemple, una obligació subjecta a una condició que encara no s'ha complert);

- que el deute hagi existit, s'hagi pagat o s'hagi extingit; o

- s'ha lliurat més quantitat de la deguda.

3) Error  per part de qui ha fet el pagament. A aquests efectes, no es fa cap distinció entre un error de dret i un error de fet.

L'error ha de ser inexcusable, essencial i rellevant. La persona que paga la suma en qüestió amb ple coneixement que el creditor no té dret a rebre-la no pot utilitzar aquesta acció a favor seu.

 

Prohibició de l'enriquiment injust

Un recurs anàleg per recuperar el cobrament de la quantitat indeguda que també pot ser utilitzat per la persona que va pagar sense causa és la prohibició de l'enriquiment injust. Tot i que és cert que la doctrina entén que l'anomenat "cobrament d'allò indegut" no es basa tant en l'enriquiment injust com en l'obtenció sense cap causa per adquirir, és a dir, en una acció de recuperació del que s'ha pagat sense causa justa i per error.

Per considerar il·lícit i inadequat un enriquiment és necessari que manqui absolutament de raó legal, és a dir, que no hi hagi causa justa per a ell. Això s'entén com una situació que autoritza el benefici obtingut, és a dir, que hi ha:

- una norma que ho legitima,

- un negoci jurídic vàlid i eficaç.

Prova del pagament indegut

Per exercir l'acció amb èxit, és imprescindible acreditar el pagament, que és responsabilitat de la persona que afirma haver-lo realitzat, i cal acreditar no només que es va efectuar el pagament, sinó que va ser completament injustificat.

L'error en el pagament haurà de ser igualment demostrat, excepte en aquells supòsits en què es presumeixi per llei.

En aquest sentit, es preveu el següent:

1) La prova de l'error amb què es va fer el pagament correspon al reclamant. En cas que el demandat negui haver rebut el que se li reclama, si el demandant justifica el lliurament, queda rellevat de qualsevol altra prova, sense que això limiti el dret del demandat a acreditar que el que se suposa que ha rebut li era degut.

2) Es presumeix que s'ha produït un error en el pagament quan es lliura una cosa que mai va ser deguda, o que ja va ser pagada; però aquell a qui se sol·licita la devolució pot acreditar que el lliurament es va fer per via de liberalitat (donació) o per una altra causa justa.

Termini de prescripció

El termini de prescripció de l'acció és el genèric previst per a accions personals, 5 anys, perquè es tracta d'una acció d'aquesta naturalesa que manca d'un termini concret.

Efectes

Cal distingir dues situacions segons si s'accepta el pagament indegut de bona fe o de mala fe:

1) Acceptació de bona fe. És el cas en què la persona que rep el pagament ignora que no li era degut.

Si el que s'ha lliurat és una cosa certa i determinada, qui hagi acceptat de bona fe el pagament indegut només respon als deterioraments o pèrdues d'aquesta i de les seves accessions, tan bon punt s'hagi enriquit amb elles. Si l'ha alienat, ha de retornar el preu o assignar l'acció per fer-ho efectiu.

Pel que fa al pagament de les millores i despeses realitzades per la persona que va rebre incorrectament la cosa, s'apliquen les regles de possessió: la persona que va cobrar té dret al pagament de les despeses necessàries i útils, i a conservar la cosa fins que estiguin satisfetes. Les millores no són reemborsables, però la persona que les va fer pot retirar-les si la cosa no pateix deteriorament i si la persona que la reclama no prefereix pagar l'increment de valor.

2) Acceptació de mala fe. Qui accepti un pagament indegut, si s'ha procedit de mala fe, haurà de pagar els interessos legals en cas de capitals, o els fruits rebuts o deguts a rebre quan la cosa rebuda els produeixi. A més, és responsable dels deterioraments que hagi patit la cosa per qualsevol causa, i dels danys i perjudicis causats a la persona que la va lliurar, fins a la seva recuperació. No es respon del cas fortuït quan podria haver afectat les coses de la mateixa manera estant en poder de qui les va lliurar de manera indeguda.

Pel que fa a les millores i despeses realitzades, la persona que va rebre la cosa té dret al pagament de les despeses necessàries realitzades per a la conservació d'aquesta, però no pot retenir-la fins que estiguin satisfetes; les millores no són reemborsables, però la persona que les va realitzar pot retirar-les, si la cosa no pateix deteriorament i si la persona que la reclama no prefereix pagar l'increment de valor.